sábado, 16 de marzo de 2013

El cas de na Sílvia


A la present publicació presento una situació real d’aula que va ocórrer el passat divendres 15 de Març. Amb això pretenc reflexionar sobre una situació real avaluant la meva actuació i identificant els meus errors, per poder-los millorar en futures ocasions similars (2.7 i 4.3).

Descripció del context:
El meu nom és Sílvia i soc estudiant d’Educació Infantil. No tinc experiència laboral en aquest àmbit però actualment faig pràctiques a una aula de 2 – 3 anys a l’Escoleta Fort de Leau, i els estius treballo com a Seguretat a un parking de la barriada.

És divendres 15 de Març de 201312:45 del matí. La situació es centra en larutina de final de jornada (45 minuts): els infants juguen lliurement pels diferents racons de l’aula, i la tutora els ha ofert la caixa dels cotxes que ells mateixos han demanat. Ella es dedica a canviar bolqués mentre jo, na Sílvia, passejo per l’aula observant el meu voltant.

Descripció de la situació:
Estic passejant entre els alumnes i em detinc per observar un racó de joc que s’ha creat amb els cotxes que ha ofert la tutora. Em mantinc una mica al marge, exercint d’observadora no participant. Mentre estic concentrada amb el punt de joc, sent plorar a un dels infants l’aula (infant 1). Està assegut a terra i els companys que té més a prop el mirem detalladament. M’acosto amb el propòsit d’esbrinar què ha passat i el nin que plora m’explica que “l’infant 2” la agredit.  Aquest mateix ens mira i el convido a participar de la conversa. Admès el que ha fet i el faig reflexionar sobre el fet. Després d’això, agafa al seu company i li dona una besada, demanant-li perdó pel que ha passat però “l’infant 1” es nega a la mostra d’afecte. Passats cinc minuts, els dos infants han oblidar el que ha passat i continuen amb el seu joc.


Les agressions o discussions entre infants són un fet puntual que forma part de la rutina escolar i amb la qual és fonamental la nostra actuació basada en la espontaneïtat. Moltes vegades no tenim temps per pensar, però no vol dir que això continuï així quan acaba la jornada. És important que trobem temps per reflexionar sobre tot el que ha passat durant el dia, valorant els aspectes favorables i els que hem de reforçar.
En el meu cas, atenent-me a la situació plantejada en dita publicació, crec que vaig fer bé acollint als dos infants per parlar de la situació, ja que ambdós es veien implicats en la mateixa. Tot i així, crec que “l’infant 2” no va comprendre el motiu pel qual havia de demanar perdó, ja que tot d’una ho va fer com si es tractés d’una cosa innata. Dedueixo que no va comprendre el motiu del perdó perquè al llarg del matí va agredir a altres companys, i de seguida s’acostava per fer-los una besada quan veia que ploraven, sense necessitat de la nostra intervenció.

Considero que encara em falten moltes coses per aprendre, però que al llarg dels dies em faré amb una estratègia que em caracteritzi, i de la que estaré totalment convençuda.

jueves, 14 de marzo de 2013

DAFO i context d'aprenentatge


Analitzat i entès el sentit d’un DAFO, comprès per les sigles dels substantius: Debilitat (punt feble intern del entre), Amenaça (factor defectuós de l’entorn), Fortalesa (potencialitat del centre) i Oportunitat (potencialitat de l’entorn), passo a reflexionar punts forts i els aspectes a millorar del meu centre de pràctiques. Aquest és un mètode de planificació estratègica que ens permet analitzar la organització del centre i els aspectes externs que s’hi veuen implicats.

Amb això pretenc reflexionar sobre el centre en què faig pràctiques, comprenent quins aspectes puc aprofitar i quins em condicionen en la meva tasca educativa. (2.1 i 2.7)

Debilitat: segons el meu parer, el centre manca d’un espai destinat a mestres que permeti l’elaboració de les reunions de claustre i els consells escolars, així com les reunions amb pares. Això és un aspecte que podria millorar-se adaptant, en alguns moments, l’aula destinada a l’ús d’activitats puntuals (suports, experimentació, joc heurístic, etc.), creant un ambient de confiança amb les famílies o bé entre persones de la mateixa reunió.

Per altra banda, crec que l’Ajuntament de Maó ha implantat una sèrie de retalls que dificulten al centre la posada en pràctica d’un projecte d’ampliació del pati. Detecto aquest fet com una amenaça, ja que sense els recursos econòmics es dificulta i s’endarrereix la posada en pràctica de dit projecte i causa una mica de desmotivació entre les mestres i la directora.

Tot i les mancances detectades a nivell personal, m’agradaria recalcar que l’escoleta Fort de Leau es veu caracteritzada per totes les seves potencialitats i no tant pels punts febles, ja que és un centre totalment conscienciat de la progressió que es vol dur a terme i implicat en la formació dels seus alumnes.

Trobo que la gran fortalesa és la coordinació entre mestres, sobretot a nivell de cicle. Totes són professionals qualificades conscienciades vers uns mateixos objectius, fet que orienta l’escola cap a un camí concret. Les del mateix nivell educatiu elaboren una programació a la par, posant en pràctica les mateixes unitats didàctiques, i proposant les mateixes rutines i activitats setmanals.

La gran oportunitat del centre que contribueix a la seva progressió és la implicació de l’APIMA, tant en activitats escolars com extraescolars. Els pares membres d’aquesta associació participen en la decoració del centre, construcció d’espais escolars (hort educatiu)... però també s’encarreguen del servei de menjador així com l’activitat de natació oferta els Divendres capvespre pels pares i els seus fills.

Tenint en compte els aspectes favorables i els no tant bons del centre de pràctiques, crec que he de conduir la meva activitat educativa vers un treball en equip clar i ben definit, que em permeti aconseguir uns objectius tant a curt com a llarg termini. Crec que els pares ofereixen l’ajut necessària per aconseguir tot el que ens proposem, fet que hem d’aprofitar per augmentar la qualitat del centre. Per altra banda, tenint en compte les dificultats econòmiques per les que passa el centre, proposaria elaborar un projecte amb material reciclat, que oferís les menors despeses.

Crec que el fet principal és que no ens posem limitacions, sinó que sabem superar els petits obstacles que ens sorgeixen.

Una bona mestra no és la que té els millors recursos, sinó la que sap fer una gran tasca amb els materials del seu abast. 

martes, 5 de marzo de 2013

Anàlisi d'un moment d'aula


La realitat escolar és una vivència molt positiva plena moments educatius dels quals podem extreure una gran experiència a partir de l’observació. És per aquest motiu que presento una narració fruit de l'observació d'un moment d'aula en què es posen en pràctica diverses estratègies i es dóna cabuda a tots els infants.

El que pretenc amb aquest exercici és reflexionar sobre l'actuació professional que adopta el meu referent: la meva tutora de pràctiques (1.2), argumentant el que fa i el motiu de la seva actuació (2.6).

Tot i que tots els temps educatius siguin de gran importància, crec que un moment molt interessant per analitzar és l’estona del bon dia. Aquest mateix inclou a tots els infants amb igualtat, fent-los partícips de l’activitat que es realitza i permetent-los orientar aquest moment cap als seus interessos. Ells mateixos són els que dirigeixen l’activitat a segons el seu propi ritme i les seves necessitats. A més a més, la mestra utilitza diferents estratègies diàries per fugir de la mera repetició. D’aquesta manera, els infants mantenen la seva motivació i curiositat alhora d’escoltar.

Per facilitar l’observació i anàlisi d’aquest moment, em centraré en el ‘Bon dia’ realitzat un dia de la setmana passada a l’aula EI – 3, fixant la mirada en els detalls i deixant de banda l’anàlisi global del mateix.

Quan tots els infants han arribat a l’aula, la mestra anuncia que és el moment: “Fillets, tots a l’estora!”. Amb aquest toc d’atenció, ells mateixos saben el que han de fer: agafen els seus coixins i es dirigeixen al punt de trobada, asseguts en cercle. La mestra es situa entre ells, i en aquest cas presenta l’element que dirigirà el Bon dia: una pilota. Aquesta anirà rodant de mà en mà, passant per tots els infants. Cadascun d’ells es presentarà dient el seu nom i donarà el bon dia a la resta de companys. D’aquesta manera, tots aprenen a parlar en públic davant la mirada atenta dels seus companys, permetent-los donar el bon dia de manera individualitzada.

La mestra és qui comença l’activitat: “Hola, sóc na C., bon dia!”. Tots els infants la responen amb un altra bon dia, i ella mateixa dóna la pilota al nen/a que té a la seva dreta. Aquesta acció la realitzen tots i cadascun dels 16 nens i nenes, fent-me també partícip. Una vegada acabada l’activitat, puc concloure que tots els infants responen de manera tímida al veure que són el centre d’atenció. Només dues nines reben la pilota i no són capaces de dir res: una d’elles per carències a l’hora de parlar i l’altra per pura vergonya, ja que veiem que sí respon als companys quan són ells els que xerren.

Quan tots han participat, la mestra demana les absències del dia i entre tots els infants comproven que cap des seus companys ha quedat a casa. Seguidament, la mestra proposa una activitat que sembla familiar i d’interès per a tots: la caixa de música. Ella mateixa treu una caixa omplerta amb petites capsetes que inclouen un element. Cada element situat a l’interior de cada embolcall respon a una figureta que representa les diferents cançons que tots han après durant el curs. Na C. comença l’activitat traient la primera capsa, reconeguda per tots. Puc comprovar que sense obrir-la ja saben quin és l’element que inclou. A l’uníson, tots afirmen que la figureta que amaga la capseta és un Gall. Tot seguit, la mestra el treu de la caixa i tots junts cantem la cançó del “Gall i la gallina”. Es mostren receptius, però la meitat dels infants exerceixen d’observadors de la mestra i no canten. Quan acabem aquesta cançó, na C. treu la següent caixa, aquesta vegada amb un nou element amagat. Repetint el procés anterior, els infants endevinen la figureta i, alhora, la mestra treu un ruc. En aquest cas, els alumnes comencen a cantar la cançó abans de que na C. tregui la figura de la caixa, demostrant que saben “Un senyor damunt un ruc”. La participació dels infants és la mateixa que a la cançó anterior: la meitat es mostren actius i canten, mentre que la resta són observadors. És a la tercera cançó quan alguns dels nins comencen a moure’s, mostrant-se dispersos i inquiets. La mestra es mostra pacient, demanant-los que seguin de manera educada, però no ho repeteix més de dues vegades. A la tercera caixa s’amaga una tenda de campanya, que els infants relacionen amb la casa d’un indi. Aquest és l’indicador de que la cançó que cantarem és “John Brown era un petit indi”. Abans de que la mestra tregui la quarta caixa, un dels infants s’anticipa cantant “Nyam nyam, bon profit”. Aquesta és la cançó que cantem abans de berenar, i na C. dedueix que volen acabar l’activitat. Per aquesta raó, cantem la darrera cançó i donem per conclòs el moment del Bon dia.

Crec que  una de les potencialitats de la meva tutora de pràctiques és l’adaptació als infants i les seves necessitats. En aquest moment, ella volia continuar amb l’activitat però va saber respondre correctament a la gana dels infants i va anticipar el moment de berenar, ja que no serveix de res que volem allargar una activitat ja que no serà productiva, ni per ells ni per nosaltres.

Em va semblar interessant el recurs de la caixa de música ja que no el coneixia i crec que és molt original per rompre amb la rutina i potenciar el factor sorpresa. Per altra banda, crec que és precís canviar les capses de tant en tant ja que, sinó, els infants saben què s’hi trobaran i la motivació minva.