El cas de na Sílvia

A la present publicació presento una situació real d’aula que va ocórrer el passat divendres 15 de Març. Amb això pretenc reflexionar sobre una situació real avaluant la meva actuació i identificant els meus errors, per poder-los millorar en futures ocasions similars (2.7 i 4.3).

Descripció del context:

El meu nom és Sílvia i soc estudiant d’Educació Infantil. No tinc experiència laboral en aquest àmbit però actualment faig pràctiques a una aula de 2 – 3 anys a l’Escoleta Fort de Leau, i els estius treballo com a Seguretat a un parking de la barriada.

És divendres 15 de Març de 2013, 12:45 del matí. La situació es centra en larutina de final de jornada (45 minuts): els infants juguen lliurement pels diferents racons de l’aula, i la tutora els ha ofert la caixa dels cotxes que ells mateixos han demanat. Ella es dedica a canviar bolqués mentre jo, na Sílvia, passejo per l’aula observant el meu voltant.

Descripció de la situació:

Estic passejant entre els alumnes i em detinc per observar un racó de joc que s’ha creat amb els cotxes que ha ofert la tutora. Em mantinc una mica al marge, exercint d’observadora no participant. Mentre estic concentrada amb el punt de joc, sent plorar a un dels infants l’aula (infant 1). Està assegut a terra i els companys que té més a prop el mirem detalladament. M’acosto amb el propòsit d’esbrinar què ha passat i el nin que plora m’explica que “l’infant 2” la agredit.  Aquest mateix ens mira i el convido a participar de la conversa. Admès el que ha fet i el faig reflexionar sobre el fet. Després d’això, agafa al seu company i li dona una besada, demanant-li perdó pel que ha passat però “l’infant 1” es nega a la mostra d’afecte. Passats cinc minuts, els dos infants han oblidar el que ha passat i continuen amb el seu joc.

Les agressions o discussions entre infants són un fet puntual que forma part de la rutina escolar i amb la qual és fonamental la nostra actuació basada en la espontaneïtat. Moltes vegades no tenim temps per pensar, però no vol dir que això continuï així quan acaba la jornada. És important que trobem temps per reflexionar sobre tot el que ha passat durant el dia, valorant els aspectes favorables i els que hem de reforçar.

En el meu cas, atenent-me a la situació plantejada en dita publicació, crec que vaig fer bé acollint als dos infants per parlar de la situació, ja que ambdós es veien implicats en la mateixa. Tot i així, crec que “l’infant 2” no va comprendre el motiu pel qual havia de demanar perdó, ja que tot d’una ho va fer com si es tractés d’una cosa innata. Dedueixo que no va comprendre el motiu del perdó perquè al llarg del matí va agredir a altres companys, i de seguida s’acostava per fer-los una besada quan veia que ploraven, sense necessitat de la nostra intervenció.

Considero que encara em falten moltes coses per aprendre, però que al llarg dels dies em faré amb una estratègia que em caracteritzi, i de la que estaré totalment convençuda.